Les paraules del títol d’aquest post són de l’escriptor clàssic Ovidi. Els monjos del Císter i d’altres ordres sempre buscaven indrets idíl·lics per establir nous monestirs, llocs de tal bellesa natural que l’esperit es sentís més a prop de Déu.
El Monestir de Poblet reuneix aquestes característiques paisatgístiques i està rodejat d’un entorn natural de desbordant bellesa, que t’apropa al cel. I si estàs prou penjat, o immers en el context, efectivament veus que el cel “és obert” i per allí te’n pots anar.
Un trienni enrere vaig fer una estada primaveral entre els monjos del monestir de Poblet. Compartia les seves costums, els seus àpats i els seus horaris. Estava tot el dia voltant pel recinte monacal o a les seves immediacions sense contacte físic o carnal amb l’exterior. Vaig tenir l’oportunitat de visitar la pràctica totalitat del conjunt conventual, excepte la biblioteca. Deien que havia de demanar un permís per entrar. Quins enigmes s’amagaran darrera dels seus llibres? El Codi da Vinci?
Estar a poblet reconforta. L’ambient d’aquest espai t’envolta ràpidament i et trasllada a una mena de pla atemporal, a una “bombolla cistercenca”, an un “globus benedictí”. Dues de les meves grans aficions, l’art i el vi es van veure reforçades aquells dies de juny, i també la sensació de tenir temps, molt de temps i que aquest no passes volant.
Respecte a la rutina de la vida monacal, els horaris i les tasques monacals es troben totalment vinculats a la llum solar i als cicles de la natura. Jo em llevava quan sentia les gràcils campanades anunciant els laudes (7:00 a.m.), tot i que els monjos es lleven amb els matines (05:15 a.m.), però això ja és excessiu.
Pels matins passejava tranquil·lament per les vinyes. Els ceps de l’interior de la muralla es veuen forts i verds i són tots de Pinot noir. Per què de Pinot Noir? Per què aquest tipus de raïm i no un altre?
Doncs resulta que des de la fundació a Cîteaux, a la Borgonya francesa, de l’ordre del Cister, els monjos, amants del bon Beure, van adoptar el Pinot Noir com a raïm idoni per fer els seus vins. Amb l’expansió de l’ordre per tota Europa els monestirs benedictins sempre anaven acompanyats d’una vinya de Pinot Noir, no fos cas que on anessin no hi hagués bon vi. I així aquesta varietat de raïm originari de la Borgonya es va començar a estendre més enllà de les fronteres borgonyones. I l’any 1150, quan van fundar l’Abadia de poblet, evidentment hi van plantar ceps de Pinot Noir. 
Tornant a la meva feliç estada, després de passejar i vagarejar per les vinyes gaudint del sol estival, venia l’hora del dinar (01.00 p.m.). El dinar és al refectori amb tots els monjos, el menú és generalment a base de patata i mongeta bullida, un tall de pollastre i de postres fruita o iogurt Danone. Respecte la beguda, aigua i vi. Però el vi no és el “vins de Poblet” sinó un pinot Noir jove pel consum propi. 
Per qui no ho sap, a l’hora de dinar, els monjos no parlen, sinó que un d’ells no dina i llegeix un text religiós, generalment de la regla de Sant Benet o un text del Papa. Per exemple un dia van llegir un text d’en Ratzinger explicant que quan ell havia estat de les joventuts hitlerianes, no es sentia nazi. Curiós. Però en fi, això són raonaments del Papa i no entraré en disputes teològiques.
Havent dinat i quan tots els monjos anaven a fer el “recreo” jo em quedava una estona més al refectori fent petar la xerrada i prenent algun estomacal que m’oferia el monjo hostatger, en “Sòria”. Paco Martínez Soria, fill del il·lustre actor aragonès era el nom del monjo hostatger. Ja sé que és estrany; però el món monacal depara aquestes sorpreses.
Entre els estomacals més comuns recordo haver pres evidentment Chartreuse i una varietat inexacte de destil·lats provinents d’altres monestirs. Normalment en tastàvem tres o quatre mentre parlàvem una mica del món, del d’aquí i del d’allà i així podíem enfilar una tarda més inspiradora. 
Sopàvem després que els campanades marquessin les vespres (06.30 p.m.). I a la posta de sol guaitava les orenetes volant per sobre les muralles mentre jo aprofitava per prendre notes i dibuixar esbossos sobre un llibret de poesies de Jaime Gil de Biedma. Les imatges d’aquest post provenen totes d’aquest quadern o skeetchbook. El dia fineix amb les completes (08.30 pm) toca descans i tothom va a la seva cel·la a dormir.
Tantes hores entre el pinot Noir del Monestir m’han induït de manera inequívoca a tastar periòdicament alguna ampolla dels vins de Poblet.
Els vins de Poblet són elaborats per dos institucions molt catalanes: els monjos de Poblet i la magna Codorniu. L’any 2002 va sortir al mercat el vi Abadia de Poblet fruit d’un acord entre els monjos i Codorniu. El vi de l’Abadia de Poblet prové de les 9 hectàrees de Pinot Noir situades dins les muralles del Monestir. Així mateix tot el procés d’envelliment del vi es fa dins la bodega que hi ha dins el Monestir. Hi han dues games: el vi Abadia de Poblet, amb una criança de dotze mesos amb barriques de roure francès i el Masies de Poblet. L’altre vi és el masies de Poblet i la única diferencia és que la producció és més limitada (3.000 ampolles) ja que es fa amb una selecció de raïms més acurada.
Aquest vi, per les seves especials característiques ha estat destacat a la carta del “3 food people music“, el nou restaurant del germans Arola, on vaig tenir oportunitat de tastar-lo (el restaurant també el recomano, alta gastronomia low cost).Respecte el tast i les característiques sensorial d’aquest vi monovarietal de Pinot Noir hem de destacar el seu color robí amb tonalitats violàcies. En nas és delicat i complex amb aromes a fruites vermelles madures, pebre i vainilla, torrat, sotabosc del roure i notes florals que guanyen pes a mida que s’obren.
En boca hauria de ser un vi equilibrat i amb un pas fi. Intens i dens al final am alta persistència, tanins suaus i envellutats. Els aromes són els mateixos que al nas. El consum ideal pel vins de Poblet 2009 és entre el 2011 i el 2016. I hauria d’envellir correctament en ampolla ja que està pensat com a vi de guarda. Igualment per aquest motiu és recomanable decantar-lo uns minuts abans del servei per que s’obri i expressi el seu potencial.
A part del vi destaco que l’any 1952 es va dipositar el cos de Jaume I al panteó reial provinent de la catedral de Tarragona. La cos a és que dins la tomba del Rei hi ha dos caps doncs a l’ossari de la catedral no van tenir clar quin era el cap del monarca, i davant el dubte n’hi van posar dos. El segur és que un d’ells sí que li pertany doncs l’any 1238, durant el setge de València, va ser ferit amb una fletxa al cap i els dos cranis tenen un forat fet per algun fort impacte al front.
El Monestir va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i actualment i gràcies a la desamortització, és patrimoni de l’Estat espanyol. Des de l’any 1940 hi van tornar als monjos gràcies a la benevolència de l’estat que els hi ha permès ocupar aquest espai i aquí segueixen ja sigui dictadura o democràcia. Em sap molt greu pels monjos, però si algun dia l’Estat espanyol s’ho repensa, Vinitomia s’ofereix pera anar a viure i gestionar el monestir, segur que li donaríem sortides força interessants i fins i tot un millor vi.
Desgraciadament la vida diària del monestir és totalment masculina. A la part conventual està vetada l'entrada a les senyores, i aquest gènere resta permanentment exclòs gràcies a la igualtat vaticana. De manera que t'envolten tot el dia uns senyors amb sotana i amb una mitjana d'edat que en conjunt volta els vuitanta anys. L’edat elevada dels monjos es deguda a la falta de vocacions. I miren de treure nous candidats de totes bandes, doncs fins i tot el Pare hostatger tenia esperança de que a mi, a un ateu, em nasqués la vocació i agafés els hàbits. Però de moment encara segueixo sent un laic pecador.
Tot plegat em trasllada a dies feliços en plan eremita i molt distants de la meva vida diària plena de continus i lascius pecats carnals, una espiral de sexe irrefrenable.Ho recomano a totes aquelles persones mascles heteros que vulguin uns dies de repòs de si mateixos i de descans sexual.
A més crec que a la nova hostatgeria ja hi poden anar les senyores, així que totes les persones de Vinitomia ja podeu anar-hi trucant.
Libidinoses!
I Perquè us il·lumineu una mica adjunto una escena de Sideways on parla del Pinot Noir.
A la versió original:
MAYA: “Can I ask you a personal question?”
MILES: “Sure.”
MAYA: “Why are you so into Pinot? It’s like a thing with you.”
MILES: “I don’t know. It’s a hard grape to grow. As you know. It’s thin-skinned, temperamental, ripens early. It’s not a survivor like Cabernet that can grow anywhere and thrive even when neglected. Pinot needs constant care and attention and in fact can only grow in specific little tucked-away corners of the world. And only the most patient and nurturing growers can do it really, can tap into Pinot’s most fragile, delicate qualities. Only when someone has taken the time to truly understand its potential can Pinot be coaxed into its fullest expression. And when that happens, its flavors are the most haunting and brilliant and subtle and thrilling and ancient on the planet.”
MILES: “I mean, Cabernets can be powerful and exalting, but they seem prosaic to me for some reason. By comparison. How about you?”
MAYA: “What about me?”
